Altres sales on es va projectar cinema mut foren el Centre Catòlic i La Cadira. La primera va néixer a principis dels anys 20, fruit d'un acord entre els antics alumnes de La Salle i els germans d'aquest convent. Les projeccions eren obertes a tothom i tenien lloc les tardes dels diumenges. El preu per sessió era de 20 o 40 cèntims, i es passaven dues pel.lícules, en primer lloc els episodis, una cosa semblant a les actuals telenovel.les, i a continuació una de còmica, on els informants recorden de manera especial el Charlot i el Pamplines. Tal com tots sabem, el cinema mut s'alimentava de manera intermitent amb comentaris dels diàlegs. Tot i que molta gent no sabia llegir, aquest fet no els representava problema perquè la gent de la sala tenia el costum de llegir en veu alta els diàlegs que apareixien a la pantalla. Malgrat aixo, molt sovint la lectura en veu alta deixava molt que desitjar perquè canviaven el sentit de les frases.

El cinema, en aquells temps, va ser tot una novetat seguida per tots els sectors de la població. Fins i tot, parelles d'avis d'avançada edat assistien a les sessions. Una anècdota és la dels alumnes de La Salle, els quals només podien anar a veure cinema al Centre Catòlic, ja que en els altres llocs es projectaven pel.lícules on sortien escenes que els germans de La Salle consideraven pecat. La mà de mossèn Pere, vicari del poble, si era necessari, censurava l'objectiu del projector en aquells trossos de pel.lícula on algun actor gosava fer un petó o una carícia. Però aquest fet era contestat pel públic amb crits i xiulets.

En una projecció, normalment hi havia cinc intermedis durant els quals les germanes Sans, que tocaven un harmònium, i les noies del cor de l'església cantaven cançons populars o religioses. Una altra figura relacionada amb el cinema del Centre Catòlic foren les germanes Laura Val i M. Lluïsa Val, que durant els intermedis de les projeccions tocaven el violí i el piano. Els bombardejos de la Guerra Civil van suposar la destrucció del Centre Catolic i el seu cinema. Malgrat això, immediatament després va néixer una nova sala de cinema al col.legi dels germans La Salle.

El documental perdut de Cambrils

A finals dels anys 20 i principis dels 30, era molt usual realitzar documentals sobre diferents aspectes de la vida de les ciutats i els pobles. Per exemple, la sortida dels treballadors d'una fàbrica o l'arribada d'un tren a una estació, tal com feren els germans Lumière en els inicis del cinema. Cambrils també tingué un documental propi, segurament filmat amb un suport de nitrat de carboni. Aquest film es projectava en acabar les sessions de cinema del diumenge al Centre Catòlic. El documental recollia diferents aspectes de la vila, com les festes amb les autoritats corresponents en primer terme, I'arribada de les barques a port i, com no, I'arribada de l'exprés de migdia a l'estacio. Montserrat Vallès ens el descriu: "Abans, en sortir de missa, la gent solia anar a veure passar el tren exprés a l'estació del poble. A la pel.lícula es veia tota l'estacio plena de gent del poble tota mudada i ben arreglada, les dones amb la mantellina i moneder; llavors passava el tren i tothom saludava el seu pas". També recorda que "cada diumenge, en finalitzar la sessio, la gent s'esperava per veure aquest documental, perquè sortia gairebé tota la gent del poble i això feia molta gràcia". Aquest film també recollia una sortida de missa a les escales de l'ermita.

Desgraciadament aquest document, d'un valor històric incalculable, es va perdre durant els bombardejos de la guerra civil. El local del Centre Catòlic va rebre en ple una bomba i la pel.licula més antiga de Cambrils va desaparèixer possiblement entre la runa d'aquell malmès edifici. No obstant, no podem ometre la possibilitat que algun particular tingui una còpia o els negatius d'aquest importantíssim document històric. Malgrat això, el suport de nitrat de carboni és un material molt sensible, i necessita unes condicions especials per evitar el seu deteriorament. Si per alguna d'aquelles casualitats, algun lector d'aquesta pàgina tingués qualsevol informació sobre aquest documental pregaríem que es poses en contacte amb l'autor d'aquest article per tal d'intentar salvar el contingut d'aquest film per a la posteritat. Un dels primers passos per a la seva seguretat seria posar la cinta de nitrat al frigorific per evitar la seva autocombustió.

Més endavant, durant les bodes de plata de la Congregació Mariana, mossèn Ramon Quintana va tenir la iniciativa de filmar els actes que es van esdevenir al voltant d'aquest aniversari. La pel.licula recollia panoràmiques de la festa de Sant Jordi i de la Mare de éu de Montserrat. Aquest document representa, amb tota seguretat, la segona pel.lícula que es va filmar al poble després de la ja esmentada anteriorment i que malauradament també ha desaparegut.

L'inici del cinema sonor i la patent "ITRAM"

Curiosament l'arribada del sonor al poble també està lIigada a la família Martí. El Sr. Pere Martí recorda que un cosi-germà del seu pare, fill de Mont-Roig, va patentar un sistema de projecció de cinema sonor amb el nom "Itram", que no era res més que el cognom Martí però llegit de dreta a esquerra. Aquest personatge del qual desconeixem el nom era un electricista amb molt d'enginy que va arribar a obrir un taller a Reus relacionat amb aquesta patent, donant feina als seus dos fills.

Aquest sistema era rudimentari i no va tenir una bona acceptació. La projecció de la pel.lícula era acompanyada amb un fonògraf que feia sonar la banda sonora de manera sincronitzada amb les imatges. Però antigament les pel.lícules solien trencar-se molt i això comportava que es perdessin trossos de les mateixes, com a resultat d'aquest fet la banda sonora molt sovint no anava a to amb les imatges. Aquest fet va provocar el rebuig d'aquest sistema primitiu de cinema sonor, que va donar pas al que actualment encara s'utilitza, que és la unió de la imatge i el so sobre un mateix suport.

L'estrena a Cambrils del sistema sonor "Itram" fou al Centre Catòlic, amb la pel.lícula muda "Viatge a la Lluna". Una informant recorda que l'expectació fou màxima: "tothom havia d'anar a veure-ho", pero el públic en general va quedar decebut, "com que estàvem tan acostumats a veure cinema mut fins i tot la vam trobar estranya". Aquest sistema va seguir sent utilitzat de manera intermitent fins a la dècada dels trenta, anys en què el Centre Catòlic va passar a anomenar-se l'Agrària. En aquells temps, Pere Martí fou l'encarregat de contractar les pel.lícules, que arribaven gràcies a un ordinari de Reus. Normalment la recaptació en concepte d'entrades no cobria les despeses del lloguer dels films projectats.