Els vagons que van caure a la riera es van convertir en un munt de ferralla i fustes [Foto: Revista "Nuevo Mundo]

Fa 100 anys, el 25 de novembre de 1907, Cambrils es convertia en portada de tots els diaris a causa d’un greu accident ferroviari que es va produir al pont de la riera de Riudecanyes que va provocar 22 morts i 48 ferits. Els desgraciats fets van provocar mostres de solidaritat per tot el país i corroboraven les repetides queixes sobre el mal estat dels ponts de la línia fèrria. La companyia va amagar el motiu de l’accident, cosa que va generar tot un moviment de protesta ciutadana que va trasbalsar Cambrils.

“La catástrofe de Riudecañas”, com la va titular la premsa de l’època de tot el país, es va produir el 25 de novembre de 1907. El mal estat en què es trobava el pont que creuava la riera de Riudecanyes, límit entre el terme municipal de Cambrils i el de Mont-roig del Camp, va provocar que l’estructura no suportés el pas del tren que anava en direcció a València. L’inexistent manteniment, a més de la manca de seguretat que en general hi havia a tota la línia fèrria, era motiu de malestar des de feia anys.

L’historiador de Mont-roig del Camp Vicenç Toda Gassó ens diu que el pont de Riudecanyes, de 150 metres de llargària i 4 metres d’alçada, va començar a veure transitar trens el 1865. Es va construir amb dotze ullals arquitravats separats per pilars que mantenen una distància de 15 metres entre ells. La via, amb travesses de fusta, estava suportada per pilars que originàriament estaven fets de pedres i argamassa. En el procés de deteriorament de la línia cal tenir present els efectes que havia representat la guerra carlina (1873-1874) que va obligar a aturar el trànsit de trens en direcció a Castelló. A tot això cal afegir els efectes que havia de produir a la fusta de les travesses la rierada de Santa Irene de 1866 i Santa Tecla de 1874, de catastròfiques conseqüències. Segons explica Vicenç Toda Gassó, el mal estat del pont va fer que el 1904 amb motiu del pas amb tren de la comitiva d’Alfons XIII es fessin tasques d’apuntalament provisionals. La inoperància dels serveis de manteniment del Ministeri va fer que aquells taulons provisionals que es van col·locar entre el primer i el segon pilar no fossin mai substituïts. Recordem que estem parlant de puntals de fusta subjectats a la llera d’una riera, amb el lògic efecte que havien de provocar les repetides rierades.

Les queixes van arribar al Congrés dels Diputats de Madrid. El 1903 el diputat reusenc Julià Nougués va denunciar el mal estat d’una vintena de ponts de la línia que unia Tarragona i València. La queixa anava acompanyada d’un informe realitzat per enginyers i que va ser presentat per aquest diputat al ministre de Foment, en què avisava que els ponts tenien perill d’enfonsar-se. Nougués es lamentava que: “A pesar de eso el Gobierno no ha tomado medida de ningún género”. El diputat liberal va alertar del perill que es repetissin els casos de dos accidents ocorreguts per aquell temps a La Rioja.

Un cas on es narra les condicions de la línia fèrria i d’algunes estacions, com la de Cambrils, és l’aparegut al Diario de Tarragona on s’explica la manca total d’enllumenat quan el tren s’aturava al pont de la riera d’Alforja en horari nocturn, amb el perill que suposava per als passatgers que baixaven del tren.

La dada sobre la velocitat dels trens aportada per Toda resulta prou eloqüent: durant un període els trens que transitaven pel pont de la riera de Riudecanyes reduïen la velocitat a 6 km/h tal i com indicava un cartell al costat de la via. Però com que això suposava un retard, els trens se saltaven el límit i passaven a la velocitat habitual de 50 km/h. L’accident estava anunciat, només faltava saber-ne el dia.

Una imatge del dia de l’accident en què es veu que el pont estava apuntalat [Foto: Revista "Nuevo Mundo"]

El dia de la catàstrofe

A les 8 del matí del 25 de novembre de 1907 el comboi núm. 702 sortia de Barcelona en direcció a València. El tren exprés estava format per una màquina de vapor, el furgó del carbó, un vagó d’equipatges, un de tercera classe, dos de primera i un de correus. Segons explica Toda, a les 10.51 hores va arribar a Tarragona i davant de la negativa d’un passatger de pujar a un vagó de no fumadors, es va afegir al comboi un de fumadors de primera. A les 11.15 hores el comboi arribava a Cambrils. Ningú es podia esperar el que succeiria un cop reprengués la marxa. Existeix una anècdota ocorreguda en aquesta estació: un passatger alemany va baixar per anar al lavabo, però quan va voler pujar al tren només va poder pujar al darrer vagó. Pensava que a la següent estació podria canviar-se al seu seient, on hi tenia unes maletes amb objectes de molt de valor. Aquell viatger no era conscient que acabava de salvar la vida. Un cop el tren va sortir de l’estació va emprendre la recta que passa pel pont de la riera de Riudecanyes. Ho va fer a l’hora prevista, cap a les 13.30 hores, moment que molts pagesos de la zona aprofitaven com a senyal per deixar la feina i posar-se a dinar. Els viatgers no sabien que una hora abans el comboi núm. 1.707 de mercaderies amb 40 vagons de pes havia sentenciat els febles puntals de fusta del pont.

Toda aporta el que li havia explicat el seu pare, Josep Toda Espasa, testimoni dels fets, que afirmava que quan el maquinista va arribar al final del pont va notar que l’estructura cedia. Segons explica l’historiador Josep Salceda citant el Diario de Reus, l’enfonsament sobtat d’una part del pont va precipitar a la riera dos vagons de primera classe. Segons Toda, just abans de la caiguda, la màquina va intentar augmentar la velocitat però “el primer vagó de primera s’havia encastat contra el mur que aguantava el terraplè. Com que el vagó de primera no cedia i la màquina continuava estirant, el ganxo de la màquina es va trencar. El vagó de tercera va fer marxa enrere; no va arribar a caure, però el furgó d’equipatges es va encastar en ell i el va penetrar. Per sort no va caure al damunt dels dos vagons de primera ja destrossats”. La màquina va quedar fora de la via amb l’agreujant que va arrencar un rail que va perforar la caldera i va provocar una fuita de vapor que va cremar el maquinista i el carboner. El vagó de passatgers afegit a Tarragona es va aguantar en un pal de telègraf, però va rebre l’impacte per darrere del vagó de correus.

El terrabastall que va provocar la trencadissa de ferros i fustes va fer acudir els primers veïns de la zona a socórrer els accidentats. La imatge que es van trobar els mont-rogencs i cambrilencs que van acudir al lloc dels fets era dantesca. El Diario de Reus ho relata de la següent manera: “El aspecto que presentaba aquel lugar era verdaderamente desolador. Por doquiera se veían montones de escombros: los dos coches de primera clase que se derrumbaron estaban convertidos en pequeñas astillas. Vuelto al revés se hallaba en la riera, debajo del puente, el coche de la ambulancia de correos, que quedó colgando del puente […] encima del puente está un coche de 3era clase hecho astillas en su parte anterior, a consecuencia del golpe que recibió del de la ambulancia de correos que llevaba delante. Al otro lado del puente se encuentra la locomotora con las ruedas hundidas en el suelo y el furgón en bastante mal estado […] El muro de contención está materialmente teñido de la sangre que derramaron las pobres victimas, de la que se observan salpicaduras aquí y allá”. Els primers auxilis els van fer els veïns de la zona, que treien ferits com podien, fins i tot amb borrasses. Entre els veïns que hi van acudir hi havia el cambrilenc Joan Ramon Boada, de 15 anys. La seva família estava de mitgera al mas de la Foresa i van ser els primers a socórrer els ferits amb mantes i extreure els primers cadàvers de dins dels vagons, que van obrir amb destrals. El dia dels fets van morir 19 persones però al cap d’uns dies la llista va augmentar fins a 22, a més de 49 de ferides. Entre els passatgers que van perdre la vida, cal destacar els 7 veïns del municipi valencià de Torrent. L’atenció als ferits va anar a càrrec gairebé exclusivament dels veïns de Mont-roig i Cambrils, ja que els serveis sanitaris hi van acudir molt tard. Cal no oblidar tampoc que no tot van ser mostres de solidaritat ja que es van produir alguns episodis de pillatge.

Un episodi de l’anecdotari de l’accident va ser el cas d’un passatger que, tot enfurismat per haver perdut el tren a l’estació de Cambrils, va rebre la felicitació del guardaagulles, Josep Colet Novell, tot just va saber de l’accident.