Reportatge
Una aproximació a la història urbana de Cambrils
En
cinquanta anys (la foto de dalt és de la dècada dels 50), el nucli de
la Vila sha expandit per lEixample, la Parellada i el Pinaret | FOTOS: ARXIU RAMON ORTIGA / LLUÍS ROVIRA I BARENYS |
La primera meitat del segle XX: dels primers eixamples a lexpansió turística
A partir del 1900 la població de Cambrils va experimentar un creixement demogràfic sostingut, un increment gradual però no accelerat diu la historiadora Montserrat Esporrín, bo i superant els quatre mil habitants durant la Segona República. Aquesta tendència alcista es va estroncar durant la Guerra Civil, i el municipi no recuperarà les fites demogràfiques fins a la dècada de 1950. El barri mariner shavia convertit en una barriada populosa: lany 1920 aplegava un miler de veïns, gairebé la tercera part de la població del municipi. Alhora, el barri havia anat forjant una marcada identitat sobre la base de la pesca i el comerç del peix. La construcció de lactualment desaparegut edifici del Pòsit, lesglésia i linici de les obres del port van dotar el barri delements nodals importants que van implicar un impuls definitiu a la seva consolidació, especialment al llarg del Sorral. En efecte, el primer projecte del port refugi data de 1918, però no es va endegar fins al setembre de 1933, quan el ministre dascendència cambrilenca Marcel·lí Domingo va presidir lacte de col·locació de la primera pedra de les obres. Domingo havia fet gestions a Madrid per accelerar la redacció dun nou projecte, aquest cop efectuat per lenginyer Francisco de Membrillera. La guerra va interrompre lobra i no va ser fins al 1957 que es va enllestir la prolongació del dic de llevant. Ledificació de la segona església de Sant Pere durant els primers anys de la dècada de 1940 al barri marítim va comportar lordenació urbana de lentorn i la posterior ocupació residencial.
Mentrestant, el nucli històric estava esgotant les àrees de creixement del segle anterior: els ravals de Sant Josep, Foix i Gràcia. Els habitatges compartien veïnatge amb magatzems i tallers. També en aquests carrers més amples i amb solars buits shi van instal·lar les principals societats recreatives del poble: el Centre Catòlic al carrer de Sant Plàcid (als anys 30 shi afegiria lanomenat Polvorín) i el Porvenir a ledifici de la Cadira, construït al carrer de la Verge del Camí. Però, sens dubte, la principal zona dexpansió urbanística va ser làrea de la Pallissa, on a principis dels anys 20 es va edificar la Cooperativa Agrícola. Sembla que linici de les obres de ledifici del Sindicat va obrir perspectives durbanització del seu entorn. Desconeixem si es va dur a terme algun pla durbanització, però el cert és que aviat es van desenvolupar els carrers adjacents: Jacint Verdaguer i Pere III. En aquests shi van establir els primers xalets de la vila, amb una arquitectura nova, no vernacla, destil noucentista. Alhora, aquesta barriada va allotjar nous edificis de serveis: el Mercat Municipal, inaugurat el 1926, o el nou escorxador municipal, ara inexistent, construït el 1936. Un altre focus de població durant els anys 30 va ser el raval de lEstació i el raval del Mas del Piera, que aplegaven un centenar de persones a finals de la guerra. Aquests ravals van ser lorigen del futur barri de lEixample, tot deixant per a anys més tard el desenvolupament de la Parellada, que havia disposat de loportunitat oberta pel carrer de Rovira a finals del segle XIX. Una altra obra esperada va ser el trasllat del cementiri lany 1925.
Mentrestant, es proposava lelaboració dun Pla General dOrdenació Urbana lany 1934, pensat més aviat com un pla dobra pública municipal que no pas una planificació del creixement urbanístic de la vila. Això era així perquè aquest creixement encara es trobava lluny dels índexs que assoliria dues dècades més tard. Els objectius del pla eren a medida de las disponibilidades de cada momento, fijar orientaciones e irlas transformando en realidades. En efecte, el pla denunciava les deficiències de labastament daigua, la inexistència duna xarxa de clavegueram i la manca dedificis escolars públics. Aquesta iniciativa situava la nostra població en la racionalització del seu creixement urbanístic, tot i que arribava força més tard que en altres ciutats catalanes. El projecte, encarregat a larquitecte Antoni Pujol i Sevil, es va veure estroncat per la guerra, i només va veure realitzat la construcció de lescorxador. Després de la guerra, el pla de Pujol i Sevil va continuar operatiu fins al primer Pla dOrdenació Urbana de 1963, és a dir, durant trenta anys la major part de les construccions es va realitzar des de la iniciativa privada sense cap mena de planificació municipal. Un altre fenomen que cal destacar és el de lincrement de lhàbitat dispers, una qüestió encara poc estudiada. Aquest procés docupació residencial del camp es va iniciar ja al segle XIX, probablement arran de la finalització de les carlinades. En aquest context hi situem la construcció del Parc Samà lany 1881 així com el vedat, els camps i els boscos adjacents. Ja al segle XX intuïm una expansió dels conreus, ja que localitzem diverses tales de pinars arreu del terme (especialment als entorns de la finca dels Samà, entre daltres indrets), així com una ocupació intensiva dels masos i casetes de camp.
A la postguerra es va promoure lhabitatge social. A
la imatge, cases barates del final de la rambla de Jaume I a principis
dels anys 50 | FOTO: ARXIU RAMON ORTIGA |