Reportatge

Una aproximació a la història urbana de Cambrils

Per Manel Tarés

 
 
En cinquanta anys (la foto de dalt és de la dècada dels 50), el nucli de la Vila s’ha expandit per l’Eixample, la Parellada i el Pinaret | FOTOS: ARXIU RAMON ORTIGA / LLUÍS ROVIRA I BARENYS
L’espectacular creixement urbà de Cambrils es produeix a partir de la segona meitat del segle XX de manera més o menys contínua. Diversos factors nous van propiciar aquest canvi d’escala: l’augment demogràfic (especialment degut a la immigració), la irrupció del fenomen de les segones residències i la proliferació de nous serveis i infraestructures en el marc de l’estat de benestar. Aquests elements han actuat i actuen com a directors de l’urbanisme contemporani, que amaga també un bon munt d’efectes perniciosos que cal solucionar si volem assegurar el futur de la ciutat.

La primera meitat del segle XX: dels primers eixamples a l’expansió turística
A partir del 1900 la població de Cambrils va experimentar un creixement demogràfic sostingut, “un increment gradual però no accelerat” diu la historiadora Montserrat Esporrín, bo i superant els quatre mil habitants durant la Segona República. Aquesta tendència alcista es va estroncar durant la Guerra Civil, i el municipi no recuperarà les fites demogràfiques fins a la dècada de 1950. El barri mariner s’havia convertit en una barriada populosa: l’any 1920 aplegava un miler de veïns, gairebé la tercera part de la població del municipi. Alhora, el barri havia anat forjant una marcada identitat sobre la base de la pesca i el comerç del peix. La construcció de l’actualment desaparegut edifici del Pòsit, l’església i l’inici de les obres del port van dotar el barri d’elements nodals importants que van implicar un impuls definitiu a la seva consolidació, especialment al llarg del Sorral. En efecte, el primer projecte del port refugi data de 1918, però no es va endegar fins al setembre de 1933, quan el ministre d’ascendència cambrilenca Marcel·lí Domingo va presidir l’acte de col·locació de la primera pedra de les obres. Domingo havia fet gestions a Madrid per accelerar la redacció d’un nou projecte, aquest cop efectuat per l’enginyer Francisco de Membrillera. La guerra va interrompre l’obra i no va ser fins al 1957 que es va enllestir la prolongació del dic de llevant. L’edificació de la segona església de Sant Pere durant els primers anys de la dècada de 1940 al barri marítim va comportar l’ordenació urbana de l’entorn i la posterior ocupació residencial.

Mentrestant, el nucli històric estava esgotant les àrees de creixement del segle anterior: els ravals de Sant Josep, Foix i Gràcia. Els habitatges compartien veïnatge amb magatzems i tallers. També en aquests carrers més amples i amb solars buits s’hi van instal·lar les principals societats recreatives del poble: el Centre Catòlic al carrer de Sant Plàcid (als anys 30 s’hi afegiria l’anomenat Polvorín) i el Porvenir a l’edifici de la Cadira, construït al carrer de la Verge del Camí. Però, sens dubte, la principal zona d’expansió urbanística va ser l’àrea de la Pallissa, on a principis dels anys 20 es va edificar la Cooperativa Agrícola. Sembla que l’inici de les obres de l’edifici del Sindicat va obrir perspectives d’urbanització del seu entorn. Desconeixem si es va dur a terme algun pla d’urbanització, però el cert és que aviat es van desenvolupar els carrers adjacents: Jacint Verdaguer i Pere III. En aquests s’hi van establir els primers xalets de la vila, amb una arquitectura nova, no vernacla, d’estil noucentista. Alhora, aquesta barriada va allotjar nous edificis de serveis: el Mercat Municipal, inaugurat el 1926, o el nou escorxador municipal, ara inexistent, construït el 1936. Un altre focus de població durant els anys 30 va ser el raval de l’Estació i el raval del Mas del Piera, que aplegaven un centenar de persones a finals de la guerra. Aquests ravals van ser l’origen del futur barri de l’Eixample, tot deixant per a anys més tard el desenvolupament de la Parellada, que havia disposat de l’oportunitat oberta pel carrer de Rovira a finals del segle XIX. Una altra obra esperada va ser el trasllat del cementiri l’any 1925.

Mentrestant, es proposava l’elaboració d’un Pla General d’Ordenació Urbana l’any 1934, pensat més aviat com un pla d’obra pública municipal que no pas una planificació del creixement urbanístic de la vila. Això era així perquè aquest creixement encara es trobava lluny dels índexs que assoliria dues dècades més tard. Els objectius del pla eren “a medida de las disponibilidades de cada momento, fijar orientaciones e irlas transformando en realidades”. En efecte, el pla denunciava les deficiències de l’abastament d’aigua, la inexistència d’una xarxa de clavegueram i la manca d’edificis escolars públics. Aquesta iniciativa situava la nostra població en la racionalització del seu creixement urbanístic, tot i que arribava força més tard que en altres ciutats catalanes. El projecte, encarregat a l’arquitecte Antoni Pujol i Sevil, es va veure estroncat per la guerra, i només va veure realitzat la construcció de l’escorxador. Després de la guerra, el pla de Pujol i Sevil va continuar operatiu fins al primer Pla d’Ordenació Urbana de 1963, és a dir, durant trenta anys la major part de les construccions es va realitzar des de la iniciativa privada sense cap mena de planificació municipal. Un altre fenomen que cal destacar és el de l’increment de l’hàbitat dispers, una qüestió encara poc estudiada. Aquest procés d’ocupació residencial del camp es va iniciar ja al segle XIX, probablement arran de la finalització de les carlinades. En aquest context hi situem la construcció del Parc Samà l’any 1881 així com el vedat, els camps i els boscos adjacents. Ja al segle XX intuïm una expansió dels conreus, ja que localitzem diverses tales de pinars arreu del terme (especialment als entorns de la finca dels Samà, entre d’altres indrets), així com una ocupació intensiva dels masos i casetes de camp.



A la postguerra es va promoure l’habitatge social. A la imatge, cases barates del final de la rambla de Jaume I a principis dels anys 50 | FOTO: ARXIU RAMON ORTIGA
Els estralls de la Guerra Civil, des de la perspectiva urbanística, es van plasmar en els efectes dels bombardejos, que van destruir alguns edificis, especialment del sector proper al carrer de Sant Plàcid, així com la paralització de molts projectes d’obra pública, en contrast amb les obres de fortificació endegades (refugis antiaeris, nius de metralladores, etc.). Després de la guerra va vindre un període de tasques de reconstrucció i de precarietat i escassetat d’habitatge. Va ser necessària la intervenció de l’Estat en la promoció d’habitatge social, tot destacant-hi l’edificació del Grup Sant Pau (darrere l’església de Sant Pere) i el Grup Verge del Camí (a l’Eixample). La primera infraestructura pública important va ser la construcció de la xarxa de clavegueram, l’any 1943. A partir dels anys 40 es va generalitzar tímidament l’enllumenat públic, la construcció de voreres i la pavimentació dels carrers, procés que s’incrementaria durant el decenni següent. Durant aquesta dècada es va fer el traçat del barri de l’Eixample (finalitzat el 1956 amb l’obertura de l’avinguda de la Verge de Montserrat), que permetria ubicar els nous contingents poblacionals del creixement vegetatiu i immigratori durant els primers anys del franquisme. Alhora també es van obrir nous carrers al barri marítim, més enllà del Pòsit, procés que ja no cessaria durant les dècades següents. Aquest període d’expansió urbanística, endegada per la generalització del turisme massiu a la Costa Daurada, culmina amb l’aprovació del primer Pla General d’Ordenació Urbana de Cambrils a finals de 1963, motivat per les noves directrius de la Llei del sòl.

Comenta aquest article