Edició 2964 | divendres 24 de novembre de 2017 | Any XII
  Cercador     
En portada Informació Societat Cultura Esports Camp Hemeroteca Opinió Reportatges Cambrils.tv Agenda
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant
  CULTURA. TALLERS OBERTS 2017  
Ajuntament de Cambrils [+]

REPORTATGE | dilluns 1 març '10 | 0:00 | 79597 lectures |
ELS ALTRES CAMBRILENCS

Els immigrants de Don Benito

Cambrils ha estat testimoni al llarg de la seva història de contínues onades migratòries que han configurat i continuen redefinint la realitat social del municipi. Des de principis del segle xx i fins a la dècada de 1970, Catalunya va veure arribar centenars de milers d'immigrants procedents de l'interior i del sud d'Espanya en el que es convertiria en l'onada immigratòria més important de la seva història fins aleshores. Al principi aquesta massiva arribada només es va produir a l'àrea metropolitana i les grans ciutats, però després de la Guerra Civil aquest fenomen es va incrementar i es va viure a la resta del territori català. A la dècada de 1960 Cambrils també va assistir a la nombrosa arribada d'immigrants procedents de l'Espanya rural d'interior. Com acostuma a succeir en qualsevol altre procés migratori, de forma casual, immigrants procedents d'un mateix municipi van tendir a concentrar-se en el mateix destí. A Cambrils el primer d'aquests casos va ser el que es va produir amb el municipi extremeny de Don Benito (Badajoz). De forma coetània, però amb menor intensitat, va passar el mateix amb el municipi andalús de Castilléjar (Granada).

Text Ignasi Martí  Fotografia Cedida


D'esquerra a dreta, s'hi poden veure Juan (d'origen andalús), Tomàs Arcos Martín (d' Orellana la Vieja, al costat de Don Benito), Salvador (de Vila-seca), Manuel Pantoja Casado (de Don Benito). Asseguts: Julio i Miguel Soto "El tigre" (de Don Benito).  Segons Tomàs Arcos (dret al centre) la foto estaria realitzada entre 1964 i 1965 a l'Hotel "Cala Viña" al Cap de Salou. Es tracta d'un grup de treballadors de l'empresa tortosina Saturnino Borràs, que aleshores tenia nombroses obres a Salou i Cambrils. En aquesta obra també hi van treballar altres dombenitenses instal·lats a Cambrils com Vicente Lavado, Antonio Baladés "el León" i Ramon "el Avispa". FOTO: LUISA PANTOJA

LES CARABASSES I DON BENITO


Els naturals de Don Benito són coneguts com a calabazones, un renom que contràriament al que podria semblar és utilitzat amb orgull pels mateixos dombenitenses. L'origen rau en el costum que d'antic hi havia entre els habitants dels municipi de guardar les carabasses a les golfes ("doblao") i que es podien veure des del carrer a través de les finestres.

LA IMMIGRACIÓ VA REDREÇAR EL SISTEMA DEMOGRÀFIC CATALÀ

A principis de segle xx Catalunya assistia a un continuat despoblament de les zones rurals en favor de l'àrea metropolitana i altres ciutats que demanaven mà d'obra per treballar a la indústria i els serveis. Aquest continuat moviment humà no arribava a suplir la demanda del sistema econòmic i del pobre creixement demogràfic català. En paraules de la demògrafa Anna Cabré, la immigració del segle xx va assegurar la supervivència del que ella anomena "sistema demogràfic català". No només això sinó que va fer augmentar el pes demogràfic de Catalunya a nivell europeu, cosa impensable a principis de segle xx. Les dues principals onades es van donar a la dècada de 1920, però la més important seria la que aniria de 1950 a 1975 aproximadament. En aquests vint-i-cinc anys Catalunya va passar de 3,2 milions d'habitants a 5,6 milions, amb una taxa de creixement anual del 2,25%, més del doble de les dades conjuntes d'Espanya, que eren d'un 1 %.
 El padró municipal mostra entre la dècada de 1960 i 1970 l'arribada de nouvinguts d'una enorme diversitat de municipis de l'interior d'Espanya, sobretot d'Andalusia
El cas de Catalunya en comparació amb les dades de creixement mundial està catalogat com a una autèntica "explosió demogràfica".

El saldo migratori entre 1961 i 1965 va ser de 354.000 persones, i entre el 1966 i 1970, de 366.000. Posteriorment vindria la progressiva disminució. Així, entre 1971 i 1975 se situaria en 231.000 persones, i es desplomaria entre 1976 i 1980, que seria de 24.000. L'efecte retorn resulta evident amb les dades de 1981-1986, quan el saldo migratori resulta negatiu. Si amb les onades migratòries d'abans de la Guerra Civil hi predominaven aragonesos, valencians i murcians, amb les arribades posteriors es dóna una major diversitat de procedències, entre les quals destaquen Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa. En el rànquing de les deu províncies que aportaven més nouvinguts a Catalunya, sis eren d'Andalusia, mentre que la província de Badajoz estava situada en el vuitè lloc.

El 1970 la població immigrada a Catalunya representava el 37,7%, gairebé 2 milions de persones, d'una població total de més de 5 milions d'habitants. Les comarques costaneres van esdevenir el principal destí d'aquests nouvinguts, que per ordre d'importància es concentraven al Baix Llobregat, el Vallès Oriental, el Tarragonès, el Maresme, el Vallès Occidental, el Baix Penedès i finalment el Baix Camp. El 1975 el Baix Llobregat tenia un 52,8% d'immigrants, mentre que el Baix Camp es trobava entre el 30% i el 40%. No podem oblidar, però, que el que succeïa en aquestes comarques era molt diferent a la majoria de les comarques d'interior, que en aquests anys van continuar enviant mà d'obra cap a les comarques costaneres i l'àrea metropolitana.

UN MUNICIPI QUE HA CRESCUT A BASE D'IMMIGRANTS

L'Arxiu Municipal conserva una relació de 1950 sobre la població forana que residia al municipi: hi havia 874 nascuts a d'altres municipis tarragonins (on destaca l'Ametlla de Mar amb 108, Vandellòs amb 102 i Tivissa amb 81), i pel que fa a d'altres províncies de fora del principat, hi havia gent d'Almeria (46), Castelló (34), Jaén (31) i Múrcia (24) entre d'altres. El 1960 a les dades demanades per la Jefatura Provincial de FET y de las JONS, hi apareixen 50 persones d'Almeria, 46 de València, 34 de Castelló, 31 de Jaén i 24 de Múrcia, entre d'altres. En aquest informe es detalla que las "causas son permanentes y crecientes" i que els nouvinguts sobretot es dedicaven a l'agricultura, on "se va notando cada día la falta de brazos".

El padró municipal mostra entre la dècada de 1960 i 1970 l'arribada de nouvinguts d'una enorme diversitat de municipis de l'interior d'Espanya, sobretot d'Andalusia. A més del degoteig que suposava l'arribada tradicional de valencians i dels casos de Don Benito i Castilléjar esmentats anteriorment, en aquests anys és contínua l'arribada de nouvinguts de pobles com Ibros, Villanueva del Arzobispo i Andújar (Jaén); Alamedilla i Baza (Granada); Puente Genil i Posadas (Còrdova); Níjar i Albox (Almeria); Dos Hermanas, Écija i El Coronil (Sevilla); Santa Cruz de Moya (Conca)... i així podríem anomenar dotzenes de municipis. El registre del padró d'aquests anys estan plens de baixes i altes de persones procedents de tots aquests indrets. Realment es fa molt difícil fer-ne un seguiment exhaustiu, ja que hi havia contínues anades i vingudes. Treballadors que un cop acabada la feina es tornaven a empadronar al seu lloc d'origen per després tornar a venir al cap d'un temps. Com en qualsevol fenomen migratori, la inexistència d'una regulació en els trasllats fa difícil seguir-ne el rastre. Cal tenir en compte que per les informacions orals que en tenim, el nombre d'empadronaments estaria per sota del total de nouvinguts que hi hauria al municipi. Per exemple els primers calabazones empadronats són de 1963, quan l'any anterior ja havien arribat els primers contingents de treballadors. El 1963 només hi tenim empadronats tres homes i set dones, unes dades que són molt lluny de la realitat. El 1965 apareixen com a altes 89 calabazones (51 homes i 38 dones). A títol comparatiu aquest any hi havia 53 persones de Castilléjar (28 homes i 25 dones). Les dades de nouvinguts de Don Benito que ens apareixen en les modificacions de padrons posteriors són merament testimonials: 1967 (7), 1971 (8) i 1975 (5). El 1974 hi havia un total de 190 immigrants donats d'alta.

EL "PARE" FERNANDO VIZCAÍNO

Si hi ha una persona que ens pot explicar en primera persona el perquè de l'arribada de gent de Don Benito a Cambrils, aquest és sense cap mena de dubte Fernando Vizcaíno Muñoz. La vida d'aquest advocat nascut a Melilla és una d'aquelles històries que corroboren que les novel·les sempre es queden curtes davant de la realitat. Fernando procedia d'una família que havia treballat per al protectorat espanyol del Marroc. La implicació amb l'administració colonial ja venia d'una certa tradició familiar quan l'avi del Fernando, procedent de Félix (Almeria), cap al 1915 es va traslladar a Algèria a treballar com a administrador d'un terratinent local de Tilimsen. L'efervescència que tenia aleshores el sector vinícola va atreure molts espanyols a aquella colònia francesa. La situació fronterera de Tilimsen amb el protectorat espanyol del Marroc els va fer decidir que una part de la família adoptés la nacionalitat francesa i l'altra, l'espanyola. El pare del Fernando va iniciar la seva carrera com a funcionari de l'Estat espanyol en diversos consolats com els d'Oujda, Nador o Tetuan, però també eren habituals els viatges al protectorat francès. A Fernando li agrada recordar que el seu pare era major de primera, "era intèrpret traductor d'àrab, berber, francès, àrab literari i xelga, un dialecte de les muntanyes de l'Aties". En el moment en què els pares del Fernando van començar a tenir fills, van veure la necessitat d'establir-se a una ciutat i van triar Melilla. Allí és on el 1933 va néixer el Fernando. Les seves primeres nocions d'alfabet (d'àrab) les va aprendre al municipi d'Axdir. Va anar a l'escola a Melilla, en un col·legi dels germans de La Salle on curiosament la majoria dels seus mestres procedien del noviciat de Premià de Mar, que amb una estada de dos anys allí commutaven l'obligació d'anar al servei militar. Aquests germans li van ensenyar les primeres nocions de català. Semblava que tot estigués predestinat.

Fernando va anar a la universitat, va estudiar per advocat i després es va traslladar a Madrid per presentar-se a oposicions al cos diplomàtic. Però l'amistat que tenia el seu pare amb directius de la constructora Ginés y Navarro va fer que es decidís posar-se a treballar. Sembla que aquell jove advocat tenia fortes pretensions i quan se li va presentar l'oportunitat de treballar a jornada sencera, es va traslladar a Extremadura, on la seva empresa dirigia entre 5.000 i 6.000 assalariats amb l'anomenat Plan Badajoz. Es tractava d'un projecte de desenvolupament rural plantejat ja a la II República i que el règim franquista va recollir per intentar dinamitzar la regió. L'empresa necessitava un advocat per anar als judicis conciliars. Fernando recorda el seu canvi d'estatus així: "de cop i volta, un xaval de 23 anys, per assessoria jurídica i autorització per obrir bufet, cobrava 7.000 pessetes de l'any 1956... Amb aquell sou podia anar una vegada o dos o tres a Melilla i dos o tres a Madrid a veure la xicota que hi tenia. I encara em sobraven diners".

Durant la seva estada a Extremadura l'atzar va fer que deixés la nòvia de Madrid i s'enamorés de Manuela Caballero Beltrán, filla d'una família de coneguts empresaris de Don Benito (molt aficionats al FC Barcelona) amb qui s'acabaria casant el 1960. Va ser l'any següent quan l'empresa Ginés y Navarro li va plantejar la possibilitat de traslladar-se a Catalunya a gestionar diverses construccions. Fernando, que aleshores tenia 28 anys, no s'ho va pensar dues vegades i es va traslladar amb la seva dona fins a Cambrils. El president de l'empresa havia comprat unes finques de l'Hospitalet de l'Infant, a l'actual urbanització Pino Alto. Ginés y Navarro necessitava algú sobre el terreny que convencés petits propietaris rabassaires perquè posessin a la venda les seves finques i poder portar a terme el projecte d'urbanització. L'altra promoció que tenien a la zona era la concessió de la construcció del Grup Sant Pere i Sant Pau, vivendes d'habitatge social per als pescadors de Cambrils. Quan el juliol de 1961 el Fernando va posar els peus per primera vegada a Cambrils va sentir el record de la seva Melilla natal: el mar, les barques, l'entorn... "Me gustó el paisaje y el paisanaje". Mentre va estar gestionant la compra de terrenys a rabassaires de l'Hospitalet, el Fernando sempre va estar instal·lat a Cambrils. Amb l'excepció d'un període en què van estar vivint a Tarragona, el Fernando i la seva esposa sempre van tenir molt clar quedar-se a viure a Cambrils.

Àngel Díaz Manso, fill del primer cap d'obra de les Cases Barates José Díaz López, recorda que Vizcaíno, un aparellador gallec i un altre home que ja havia vingut sovint a Cambrils es van instal·lar en un antic xalet que hi havia a l'actual número 20 de la rambla de Jaume I. Àngel Díaz assegura que al començament, quan Ginés y Navarro va reprendre les obres de les Cases Barates, es va fer amb paletes locals, però "uns i altres es veien estranys" i es va decidir de fer venir un o dos autobusos de gent de Don Benito. Seria lògic pensar que un dels condicionants devia ser el sou.

Una tercera part de la població d'immigrants

Cambrils manté durant la dècada de 1970 i ben entrada la de 1980 una taxa de creixement migratori superior a la mitjana de la comarca. Així, si entre 1971-1975 del total del creixement del municipi un 73,6% responia a la immigració (davant el 66,9% del Baix Camp), al període 1981-1986 encara augmentava amb un 77,37% (davant el 49,65% del Baix Camp). Això va fer que dels 4.800 habitants que es van trobar els primers treballadors de Don Benito cap al 1962, es passés en qüestió de poc més de 15 anys als més d'11.000 el 1979. El 1975 un 32% de la població de Cambrils estava formada per immigrants procedents d'altres indrets d'Espanya, mentre que el 1982 aquesta xifra arribava al 35%.Tot i que no tenim dades per contingents fins al 1990, el principal percentatge d'aquests immigrants se l'emporten els andalusos (14,3%) i a molta distància estaven els extremenys (3,7%) amb una comunitat de 576 persones. Totes aquestes dades parlen per si mateix de la importància que ha tingut la immigració de 1960 i 1970 en la configuració de la realitat demogràfica del municipi.

 GALERIA IMATGES | 9 fotos

Els altres cambrilencs, els immigrants de Don Benito


L'arribada dels primers "calabazones"
Primera parada, Bar Maset
Un fenomen nou per als cambrilencs
Quadres personals
 PUBLICITAT
 PUBLICITAT
 PUBLICITAT


EXPRESSA LA TEVA OPINIÓ ! 4 comentaris rebuts

censura, no si us plau , o solament és pot expressar el que vosaltres creieu oportú
censura no | Contestar aquest comentari! | 6/4/2011 - 22:48
Una senyora que parla clar:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=CdGPS5aPn7w
lliçó als polítics | Contestar aquest comentari! | 3/10/2012 - 20:35
El quinto por la izquierda es Domingo Poveda natural de HUESCAR casado en las Almontaras GRANADA
sobrino | Contestar aquest comentari! | 9/2/2014 - 22:24
Ostres quina gràcia veure al Juan Ramón Aliseda i al seu germà el Paco. Recordo perfectament a la seva mare que va morir molt aviat d'una pulmonia. Era una senyora molt sèria i molt treballadora. Al seu pare també el recordo perfectament. Vivien al carrer Major propet meu. Un reportatge fantàstic
Francesc Siuraneta | Contestar aquest comentari! | 8/11/2014 - 20:20

 PUBLICITAT  PUBLICITAT
a
 PUBLICITAT  PUBLICITAT
aaaa aaaa aaaa
a
 PUBLICITAT
aaaa
a
 PUBLICITAT
aaaa
a
 PUBLICITAT
a
 PUBLICITAT
a
a
 PUBLICITAT
 PUBLICITAT
 PUBLICITAT

GALERIA IMATGES

Els altres cambrilencs, els immigrants de Don Benito

 9 fotos

ALTRES REPORTATGES

q
revista cambrils


Associació Cultural REVISTA CAMBRILS
C/Sant Placid, 7 (baixos) | 977 79 43 43

revistacambrils@revistacambrils.cat
43850 Cambrils (Tarragona)
© Tots els drets reservats 1996, 2017

 
OJD Interactiva:
 
Membre de:
 
   
Associat a l'àrea digital
Membre de:
acpg

Amb el suport de: