El polític Marcel·lí Domingo, la tasca del qual va ser imprescindible per a la construcció del port de Cambrils, apareix a l’exposició com a sospitós de ser maçó

La voluntat laïcitzadora de la maçoneria convertia aquestes associacions en un dels objectius de l’integrisme catòlic espanyol. La persecució contra els maçons i contra tot allò que creien estar relacionat amb la maçoneria va esdevenir una de les obsessions del règim franquista. Aquesta obstinació va fer que creessin un arxiu exclusiu per a la seva persecució i fins i tot un museu antimaçònic. Es dóna el cas que aquest museu no es va obrir als visitants fins un cop mort Franco. Tal i com informa els panells i la veu en off de la sala, no es tracta d’una exposició convencional sobre la maçoneria, sinó que la Lògia (sala on es recrea l’interior d’un temple maçó) es va fer per desprestigiar i ridiculitzar els maçons. Igualment es dóna èmfasi al fet que durant el franquisme els maçons eren considerats enemics de la religió, socis de l’anarquisme i dels marxistes. La voluntat d’associar la maçoneria amb el bàndol republicà es plasma amb la instal·lació d’escuts de la República a les portes d’aquesta sala. L’interior és realment sorprenent i aterrador alhora. La sala, oberta al públic el 2002, té el sostre decorat amb un cel blau intens, amb teatrals núvols, per on sobresurten els rajos del sol, per sobre del timpà clàssic suportat per columnes, propi de l’arquitectura maçona. També ofereix tot un recull de la seva simbologia: hi ha nombrosos triangles, un crani sobre la taula de rituals, cartabons, compassos, caputxes negres que utilitzaven els mestres de la lògia, inscripcions a les parets, símbols del zodíac... A part d’aquesta sala, més recentment se’n va fer una altra, just al costat, on hi ha tota mena d’objectes propis dels rituals maçons: espases, collars (distintiu del grau dins la lògia), títols de mestres maçons i nombrosos dibuixos. Entre aquesta sala i l’anterior hi ha fotos de polítics republicans que el règim relacionava amb la maçoneria, com és el cas de Marcel·lí Domingo.

Què és la maçoneria?

Tal i com s’explica en els plafons de l’exposició, la maçoneria té l’origen a l’Edat Mitjana, amb les associacions de mestres d’obres (mason en anglès i maçon en francès signifiquen ‘paleta’). En un inici els seus membres eren els arquitectes de les catedrals, que establien una relació entre mestres i aprenents en relació al treball de la pedra i el coneixement de l’arquitectura. D’aquí provenen els símbols més utilitzats per aquesta societat filantròpica i secreta: el cartabó i el compàs. L’exposició defineix la maçoneria com una associació “casi secreta e iniciática que profesa principios de fraternidad” i usa en les seves cerimònies uns emblemes i signes especials. Tot i que amb importants canvis, en època contemporània els rituals d’origen medieval van perviure i les lògies maçòniques es van escampar per tot el món. Ja no només agrupaven arquitectes, sinó també professionals de diversos camps amb una notable influència en els cercles de poder. La màxima més coneguda de la maçoneria va ser la de “llibertat, igualtat i fraternitat”, que van adoptar diversos moviments revolucionaris europeus. Nombrosos dirigents de la Revolució Francesa formaven part de la maçoneria. Tot i que pugui sorprendre, amb l’esclat de la Guerra Civil de 1936, hi havia militars maçons als dos bàndols. Després de la dictadura franquista, la maçoneria va tornar a ser admesa a Espanya, igual que a la majoria de països del món.

El fons de la maçoneria i el de Guerra Civil

El fons de l’arxiu dedicat a la maçoneria porta el nom de Sección Especial o Masónica (SE) i resulta el més fàcil de consultar. Només cal consultar l’índex alfabètic de noms amb expedients oberts que hi ha a la sala de consulta. Allí trobem una referència (un número) que ens indica en quin lligall hi trobarem informació sobre aquella persona. Cal dir que la resta de documentació de l’arxiu la forma la Sección Político-Social (PS) dedicada a organitzacions polítiques i sindicals, institucions i administracions públiques, entitats, particulars...

Qui pot consultar l’arxiu?

Normalment qualsevol persona que posseeixi el carnet d’investigador expedit per la Generalitat de Catalunya podria consultar qualsevol arxiu dependent del Ministeri de Cultura, com és el de Salamanca. Però resulta que actualment es demana que l’usuari es faci, a la mateixa sala de consulta, la Targeta Nacional d’Investigador (TNI) que expedeix el Ministeri de Cultura. També podeu trobar algun investigador que us recomani fer ús d’una carta de recomanació signada per un persona del món acadèmic.

Quin tipus de documentació hi ha a l’arxiu?

L’arxiu de Salamanca és una font d’informació creada amb l’objectiu de perseguir sospitosos. Per tant, la forma de consulta és a través de demandes nominals: es tracta d’aportar un o diversos noms per tal de comprovar si a aquella persona se li va obrir un expedient personal. Aquests expedients es controlaven amb 180.000 fitxes, a més d’uns fitxers auxiliars de lògies i d’assumptes. Podem demanar tota la informació que hi ha sobre Cambrils? Doncs no, la documentació no està ordenada per municipis o per comarques. Els milers de lligalls que conserva l’arxiu es van organitzar en funció de la seva procedència: Madrid, Barcelona, València, Santander... No existeix un PS-Tarragona, així doncs on és més probable de trobar documents referents a Cambrils és al fons PS-Barcelona. El que sí que podem fer és consultar les caixes de documentació (lligalls) que des de 1983 han classificat el personal enviat per la Generalitat de Catalunya (el Fons Generalitat) i que gràcies als darrers acords amb el govern espanyol s’enviaran a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat aquest mes de setembre. Aquesta documentació ja està microfilmada tant a l’arxiu català com al de Salamanca. En tots dos arxius el Fons Generalitat sí que es pot consultar per municipis. Aquestes 507 caixes de documents referents a la Generalitat formen part dels centenars de lligalls classificats com a PS-Barcelona (però també hi ha documentació d’altres com el PS-Lleida o el PS-Madrid) que es quedaran a Salamanca.

Fitxes a nom de Francisco Dalmau Salvador, de Joaquim Blesa Martí, del mestre madrileny Sidonio Pintado Arroyo i de Mariano Asens Abelló | AGGCE