El 29 de maig de 1939, el jutge instructor número 1 de la Delegació d’Auditoria de Guerra de Catalunya a Tarragona indica al director de la Presó Provincial de Tarragona que es consumi la pena capital “hago saber que en virtud de la sentencia dictada en la Plaza de Tarragona y aprobada por Decreto Auditorial, y de la que se ha dado por enterado S.E. el Jefe del Estado Español, han sido condenados a sufrir la pena capital los encartados que figuran al dorso del presente oficio, rogando a Vd. se sirva entregar a la fuerza portadora a dichos sujetos a fin de ser conducidos al lugar denominado ‘Monte de la Oliva’ donde serán pasados por las armas”. A la mateixa ordre, el “Jefe de la Fuerza” escriu de manera manuscrita: “me hago cargo de los condenados a que se refiere la presente orden para su cumplimiento”. La nit del 30 de maig de 1939, Sidonio Pintado és conduït al piló d’afusellament juntament amb tres condemnats més a mort, veïns de Reus. Eren Pablo Primak Derechuk, obrer solter de 39 anys d’origen polonès; Pedro Casamor Ros, saboner casat de 42 anys, i Jaime Gras Sugrañes, toneler casat de 43 anys. La família Pintado desconeix on va ser enterrat Sidonio Pintado, però és molt probable que anés a parar a una fossa comuna. Segons Joan Ventura, els cossos de les persones executades eren portats al dipòsit del cementiri municipal de Tarragona on podien ser recollits pels seus famliars. En el moment de l’execució, l’esposa de Sidonio Pintado i els seus fills havien tornat a Madrid, la família va viure aquesta traumàtica experiència des de la llunyania, només els quedava el consol de les últimes cartes escrites per Sidonio des de la presó.

Una font i una placa commemorativa indiquen el lloc on va ser executat Sidonio Pintado. La muntanya de l’Oliva de Tarragona va ser utilitzada com a lloc d’afusellament tant pel bàndol nacional com pel republicà

El certificat de la diligència d’execució recull, “en Tarragona a treinta de Mayo de mil novecientos treinta y nueve. Se extiende la presente para acreditar que en el día de hoy a las (espai buit) horas ha sido cumplida la pena de MUERTE impuesta a SIDONIO PINTADO ARROYO en el lugar conocido por Monte de la Oliva. Y para que conste extiendo la presente que firmo con S.S. y con el Médico Militar [...] que certifica la defunción”. El Diario Español de Tarragona publicava diàriament una relació de les persones citades als consells de guerra. Aquests noms apareixien poc després a la llista de defuncions del registre civil de Tarragona com a baixes per mort natural, el forense certificava la causa de la mort com a hemorràgia interna. El llibre de memòries de Joan Ventura recull una llista dels consells de guerra celebrats entre el 17 de febrer de 1939 i el 24 de juliol de 1940 a partir de les llistes publicades al diari tarragoní. El consell de guerra de Sidonio Pintado no apareix en aquesta llista, sembla ser que durant el 15 i el 25 d’abril de 1939, les festes de Setmana Santa van aturar l’activitat d’aquest tribunal de guerra. Val a dir que fins a la dècada dels anys cinquanta se seguien depurant responsabilitats per “rebelión militar” i que el febrer de 1944 encara es realitzaven afusellaments a l’Oliva.

Primera pàgina del sumaríssim 2466 obert contra la dona de Sidonio Pintado, Maria Riba Rodríguez

El retorn a Madrid i la repressió contra Maria Riba

Amb la mort de Sidonio Pintado, Maria Riba va intentar reordenar la família i afrontar aquells temps difícils amb valentia. Els seus fills van ser separats durant uns mesos a les cases de diversos familiars durant el dies que Maria va restar empresonada a Tarragona. A causa de la precarietat econòmica d’aleshores van haver de fer ús de la beneficència social per sobreviure. Però la situació va empitjorar quan la Delegació de la Auditoria de Guerra de Catalunya a Tarragona va obrir amb caràcter d’urgència el sumaríssim número 2466 contra Maria Riba. Les acusacions del consell de guerra eren “izquierdista y propagandista de la causa roja, de malos antecedentes, hace manifestaciones de exterminio de las personas de derecha, aunque fueran menores de edad”. El 8 de juliol de 1939 es va dictar sentència, “debemos condenar y condenamos a MARIA RIBA RODRIGUEZ a la pena de diez años de inhabilitacón especial para cargo público”. Aquest consell de guerra sí apareix a la llista confeccionada per l’historiador Joan Ventura Solé. No va ser fins al 13 de març de 1953 que Maria Riba va poder tornar a exercir de professora auxiliar, aquest cop a l’escola de magisteri María Díaz-Jiménez de Madrid.

Amb la perspectiva del temps, Pablo Pintado ens comenta, “el més graciós de tot és que acusessin la meva mare i el meu pare d’auxili a la rebel·lió, però jo em pregunto: qui realment es va rebel·lar? El febrer de 1936 hi va haver unes eleccions i després es va formar un govern legalment constituït representant la segona república espanyola. Van ser Franco i els seus boys els qui realment es van rebel·lar”.

Pablo Pintado Riba, fill de Sidonio Pintado, resideix actualment a Madrid juntament amb les seves dues germanes

Els fets tràgics que va viure Pablo quan tenia 15 anys van marcar per sempre la seva vida, “la meva vida i la de les meves germanes han estat en part per reivindicar els nostres cognoms”. En aquest sentit, una de les primeres reaccions de Pablo va ser la d’acabar el batxillerat, fer-se mestre de primera ensenyança i estudiar les carreres d’enginyeria, arquitectura i topografia. Va ser president de l’organització clandestina Federación Universitaria Escolar de Madrid, va ser detingut el 1947 amb petició fiscal de pena de mort pel delicte de rebel·lió militar i va passar per les presons de Carabanchel i Alcalá de Henares. Acabada la carrera d’arquitectura, l’any 1960, el ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga va convocar un concurs per construir el Palau de Congressos i Exposicions de Madrid, el projecte de Pablo Pintado va ser el guanyador i en va realitzar les obres.