La torre del Pretori de Tarragona (o torre de Pilats) va ser la seu de la Presó Provincial de Tarragona des de mitjan segle XIX fins al 1953

L’historiador vallenc Joan Ventura Solé va publicar l’any 1992 un llibre de memòries on descrivia detalladament el seu captiveri a la Presó Provincial de Tarragona, coneguda també com a presó de Pilats perquè tenia seu a la torre de Pilats. Ventura va ser empresonat l’agost de 1939, tres mesos després de la mort de Sidonio Pintado. Malgrat no haver coincidit en el temps, el seu relat ens ajuda a fer-nos idea de com era la vida en aquesta presó i quin era el funcionament de la sala de l’Audiència Territorial de Tarragona. Els presos que arribaven per primer cop a Pilats eren escorcollats i desposseïts dels seus estris personals, a continuació eren conduïts a una sala inferior de la presó situada sota la volta del circ romà. Allí esperaven a ser jutjats fins que eren repartits en sales superiors en funció de la seva condemna. Ventura explica que inicialment els condemnats a mort anaven a parar a les cel·les de la segona planta, però que amb l’augment del nombre de consells de guerra va ser necessari habilitar una sala major a la primera planta, “lloc dur i trist que feia por a tothom”, on anaven a parar també els condemnats a cadena perpètua o presos amb penes de 30 anys.

El consell de guerra contra Joan Ventura es va celebrar el 29 de setembre de 1939. L’autor recorda: “en un espai de temps que no arribà a la mitja hora, 15 persones vam escoltar sentència com si fos un serial radiofònic”. Des del febrer de 1939 fins al 24 de juliol de 1940, més de 5.000 persones van passar per l’Audiència de Tarragona. L’any 1939, la presó de Pilats acollia aproximadament un miler de detinguts que esperaven ser situats davant un piquet d’execució o acomplir la seva condemna. L’historiador local Josep Bertran i Cuders recull en el seu llibre sobre el franquisme a Cambrils els noms de tres cambrilencs empresonats a Pilats que també van ser sotmesos a consell de guerra i executats posteriorment, eren Antoni Gené Tuset, pagès casat de 45 anys; Joan Granell Martorell, també pagès casat de 33 anys, i Josep Albinyana Matas, de 37 anys. També moria a Pilats per síncope cardíaca Josep Fàbregas Bernat, de 26 anys.

La rutina diària a la presó començava amb el toc de diana. Després del recompte es cantaven tres himnes nacionals del Movimiento. L’esmorzar consistia en un cullerot de cafè. Els presos tenien 30 minuts per sortir a un pati exterior on es rentaven la cara i les dents. Per dinar, la mala qualitat del menjar de l’economat obligava que molts presos s’alimentessin amb els queviures que els portaven els familiars. Els presos tenien cinc minuts de visita semanal. Després de sopar, es realitzava de nou el recompte tot cridant “¡Una, grande y libre! ¡Presente!” rematant-ho amb un “¡Viva Franco y arriba España!”. Amb el toc de silenci començava el veritable sofriment. Ventura explica que calia esperar mitja hora abans d’agafar el son, si en aquest espai de temps se sentia el remor llunyà de claus i forrellats, volia dir que aquell dia tocava “saca”. El director de la presó acompanyat de dos oficials llegien la llista de les persones que serien executades properament. Els presos eren separats dels seus companys en una cel·la especial sota la custòdia de la Guàrdia Civil, entraven en capella. Durant aquella última nit se’ls concedia menjar, beguda i tabac si ho sol·licitaven. A trenc d’alba, eren conduïts amb cotxe fins a la muntanya de l’Oliva. Les ràfegues del piquet d’execució se sentien clarament des de la presó de Pilats, augmentat l’angoixa i la desesperació dels seus companys. El posterior tret de gràcia suposava per als presos la constatació d’un trist i macabre recompte. Les execucions s’incrementaven en dates de commemoracions patriòtiques. Ventura comenta que durant el trasllat de les despulles de José Antonio Primo de Rivera d’Alacant al monestir de San Lorenzo de l’Escorial, el 15, 16 i 17 de novembre, van ser executades a Tarragona 102 persones.

Últimes hores a la Presó Provincial de Tarragona

Gràcies a la nombrosa correspondència que la família Pintado ha guardat fins al dia d’avui, podem conèixer detalladament les últimes hores de Sidonio Pintado. Guillermo Martínez, company de cel·la de Sidonio, escrivia des de la presó una carta dirigida a l’esposa de Sidonio, Maria Riba: “su muerte fue ejemplar como la de todo hombre superior, inocente y consciente de que es mártir de los más puros ideales humanos y de una alma y vida ejemplares. Compañeros de dolor, todos los que le conocimos lo idolatrábamos y cuando ‘Los siete lobos...’, como él solía decir, se lo llevaron quedamos anonadados y aplastados por el dolor, pues nunca creímos que sacrificarían a nuestro Don Sidonio. Al marchar para lo eterno por casualidad pude despedirme de él, fue un instante tan solo y solo pude articular como un enajenado: ‘¡Don Sidonio! ¿Usted?’ y al estrecharnos en el último abrazo con voz serena y firme me comentó: ‘Martínez, si tiene la suerte de salir de esto, ayude a mis hijos’ y casi sin dejarlo terminar se lo llevaron. Sé que al recordarlo arrancaré a usted lágrimas de acerbo dolor, mas no puedo evitar pues aún me parece oírlo y aún siento mi situación, por no poder cumplir la misión de que me hizo honor en sus últimos momentos”.

Guillermo Martínez descrivia a la mateixa carta la seva situació a la presó: “llevo sentenciado a muerte cerca de dos meses, el motivo ser izquierdista, voluntario, Capitán de Estado Mayor de la República y jefe de Estado Mayor de una División, la 24, republicana. Esta es mi situación y la de otros cuatrocientos aproximadamente... Como su esposo no temo la muerte, si la hacen llegar la recibiré tranquilo y sereno”. Martínez va escapar de la condemna a mort, a la carta explicava a Maria Riba l’existència de dues cartes manuscrites que Sidonio havia deixat en mans del mossèn de la presó, Pedro Martínez.